A vegades pensem que son els més fachas, o certs extraterrestres, els que tenen un comportament d’infravaloració cap a la dona, però no és així. Hi és en el llenguatge, en les mirades, en les olives, en les anxoves, en les bromes , en la televisió , en els llibres , en el forn , en la perruquera, al semàfor, en la familia, en Mortadelo i en Carpanta, en els teus amics , al teatre, dins la síndria, en aquella xirimoia , a la classe de costura, en els gats, als edificis , a la nevera , dins el bolígraf, a l’intestí, en el cabell, en les cireres, en las migas, en el salmorejo, al pa amb tomata, al tint caoba, en les dents, en la piscina, a la tarja del metro, als pòsters , en les bambes, en el vent, a les finestres, al vermell, dins el taronja fluixet, en el riure, en un barret, en cada arruga, als pulmons, als garbanzos o cigrons, sota un arbre, al tiet que es posa a manosejar-te al cotxe aparcat on jugues a perseguir monstres ,porque a la familia no se le rechista y porque es normal, al fonoll i al romero en flor, als motors, a les ulleres, al perdó, a la redemció, al sacrifici, a les mans, en una mosca… En tot, en tot som de segona classe, tan ancestralment, que no sabem percebre-ho ni explicar-ho , tan subtilment que no es nota la gravetat ni el despreci . Objetos bonitos por un tiempo, luego objetos perdidos. I el que ens agrada fer no ho hem de deixar de fer , ni deixar de ser dones ni velles, ni deixar de cuidar o de besar, ni comportar-nos més “fortes”. Només hem d’estar segures que això té un valor suprem. Jo no lluitaré per explicar-li a algú una cosa tan òbvia, ni em barallaré. Prefereixo el silenci , no el silenci d’amagar la ràbia i que baixi a l’estòmac, no el silenci de la por, sinó el silenci de me resbala, de no voy a entretenerme a descargarte un discurso estructurado de antropología e historia, el silenci de no sé por donde empezar chaval, el silenci de estar por encima, el silenci de peor para ellos, el silenci de déjame en paz. El silenci de caminar amb pantalons ajustats i vels transparents flotant i travessant un pont, con jazmines en el pelo y flores en la cara, airosa caminaba la flor de la canela.
Només respira I somriu.
